ALLAN POE

Durant tot un dia de tardor, trist, fosc, silenciós, quan els núvols pentinaven baixos i pesats al cel, vaig creuar sol, a cavall, una regió singularment lúgubre del país i em vaig aturar davant la pesada presència de la casa d'Edgar Allan Poe. Baltimore pudia perquè el boirós fred que girava pels carrers de fang permanent, barrejat amb els excrements de tota mena d'animals, no només feia notar una presència insana i contagiosa, sinó que remetia directament a les primeres estacions de l'infern dantesc. I davant aquella mateixa casa de l'escriptor maleït, a punt de la caiguda per una humitat pudent, tot i estar feta de totxana americana com poques, en una cantonada de la fi d'un carrer pastós i amb porticons d'un verd fúnebre a causa de les capes de liquens pesarossos, la sensació de desconsol davant una humanitat perduda encara horripilava més. Res més que horror podia crear-se rere un espai tant vaporosament putrefacte com aquell. I vista i gravada per sempre més aquella imatge, pujar les tres escales humides i tocar el picaporta d'Allan es convertí en gesta impossible per un vell com jo que, desvalgut, enfilà carrer tou avall mentre retronava la lacrimosa més forta que pugui cabre entre les tàpies d'una ment cansada, i sense haver pogut presentar els meus respectes al magister de la tinta densa per dir-li només que la bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.


_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.