INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.


Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.


El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.


Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.



Jordi Llavina




_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.